Sens dubte la realitat catalana i espanyola es troba cada dia, potser no tensa, però sí més incòmoda. Aquest petit assaig és el recull dels meus pensaments en aquesta qüestió, i quina crec que, per mi, és la millor solució.
El nostre problema real es basa en la transició espanyola, que encara que sembli que no, podem dir que continua present als nostres dies. La prova palpable és la nostra pròpia carta magna que s’ha demostrat que donada la seva ambigüitat, pot dur a accions realment injustes per una part de la població.
Catalunya no és exempta d’aquest problema. L’estatut confeccionat pel govern més progressista que ha tingut mai Catalunya és retallat vilment. Acatar una sentència que va en contra d’un referèndum, encara que no vinculant, manifestador dels anhels de la societat catalana del moment, trepitja i ridiculitza aquestes aspiracions. El problema no és dels catalans, és de la constitució espanyola que ja està caduca.
El PSC aquest temps enrere ha perdut el nord i és inclassificable dintre del mapa polític. Que som realment? És la pregunta que es fan avui dia molts ex-votants i votants nostres. Quan votes al PSC d’avui dia quines idees votes? No ens podem enganyar que el PSC real dels últims temps ben lluny ha estat del PSC estatutari de la seva fundació. Els motius han sigut variats i diversos.
Hi ha gent que es repugna de la idea del nacionalisme del PSC, quan el PSC ha sigut creador d’un estatut que acollia al seu preàmbul el terme nació. Sincerament, no es igual el nacionalisme, que el catalanisme, que l’ independentisme. El país de Gal·les és una nació dins del Regne Unit, i en cap moment s’ha escindit, tot el contrari, majoritàriament es senten britànics. La diferència és que una nació és sobirana de decidir sobre el seu encaix en un país i, perdoneu, però no hi ha res de dolent que la gent decideixi sobre el futur de la seva terra això sí, sempre que es contemplin totes i cadascuna de les opcions, no tan sols la independència i, em sorprèn que, autodenominant-nos demòcrates, hi hagin persones que els hi costi pair que la gent decideixi sobre el model d’estat que desitja.
El problema de “l’encaix” de Catalunya a Espanya segons els independentistes i alguns sectors nacionalistes, recau en el fet de que ens “roben”, i que l'única solució és la independència, ves per on, la més fàcil.
Des d'el meu punt de vista, i considerant-me un defensor radical de la ideologia estipulada als estatuts del PSC, jo considero que la solució més apta és la creació de l’estat federal espanyol, potser la més difícil, però sens dubte la que segons una enquesta de fa uns mesos, la preferent per gaire bé un 30% de la població. Jo sóc federalista, i crec que la creació d’un estat composat de molts estats, potser menys que comunitats autònomes, seria la solució als nostres problemes “d’expol·li fiscal”. Un estat federal espanyol on només la defensa i els assumptes exteriors fossin comuns. D’aquesta manera Catalunya seria sobirana sobre la seva economia i d’altres assumptes rellevants evitant la duplicitat de competències amb l’estat i estalviant milions d’euros. I fins i tot, autodenominant a l’estat català inclòs a la federació espanyola, com una nació per, si fos la voluntat d’una majoria àmplia de la societat catalana, tenir sobirania sobre la seva dependència a la federació espanyola. Aquesta seria la solució que jo exposaria al problema català.
Els mitjans sens dubte els explicaré tot seguit. El primer punt de tots és crear un grup propi del PSC a Madrid en el si del PSOE com va ser fins l’any 1981, perquè tenir grup propi no implica trencar relacions amb el PSOE i està demostrat. Aquest grup propi no és el fi, és el mitjà per aconseguir que dins del congres dels diputats, on actualment es prenen realment les decisions, hi hagi una veu i un vot federalista real per convèncer no només al PSOE, sinó als altres partits, d’una reforma constitucional . Aquesta reforma es duria a terme ja sense pors a guerres civils o a cops d’estat, com estaven presents al 78. Aquesta constitució seria la que de debò acabaria amb la transició creant un estat real i encaixant amb la societat espanyola del s.XXI. Una constitució que crees un estat federal, bicameral real, amb un poder igual a les dues cambres, que obligués al diàleg entre la cambra de representants de l’estat sencer, i la cambra de representants dels estats membres de la confederació espanyola, per poder arribar a aprovar les lleis on les dues càmeres les haurien de ratificar. Així, el PSC només tindria grup propi al Senat/cambra de representants dels estats membres de la confederació, i a la cambra general de l’estat/congrés dels diputats hauria d’estar aleshores totalment integrat al PSOE. Seria només aleshores, quan en la meva opinió, el grup propi ja no tindria cap sentit al congrés.
Aquesta constitució no només hauria d’incloure l’estat federal sinó la possibilitat que els alguns estats membres es poguessin declarar nacions i ser sobirans del seu destí si, algun dia, la majoria de la seva societat volgués volar sense anar de la mà amb la resta de la federació espanyola.
No oblidem que aquesta constitució, com a socialista que sóc, hauria de ser també republicana.
Per tant, si els independentistes i alguns nacionalistes catalans parlen de la seva transició nacional, jo, i en la meva opinió el PSC, hauríem de parlar de la nostra TRANCISIÓ FEDERAL.
Socialisme, salut i república federal!!
Albert Roger Herreros
