Què representa per mi l'esquerra del s.XXI

M'he parat a pensar aquestes darreres setmanes que significa per mi l'esquerra del s.XXI, i la veritat he trobat respostes i raonaments que no són pas pròpies d'un boig. 

De vegades per trobar el camí cap on volem avançar, cal trobar el punt de partida i recordar on volíem anar a parar. Si pel camí ens dediquem a divagar i donar tombs a dreta, esquerra, voto això, voto allò, difícilment arribarem enlloc, i molt poca gent ens seguirà, perquè ens prendran com a bipolars o com a bojos. I que jo sàpiga, ningú es refia gaire dels bojos. 

El destí és allà on volíem arribar fa anys, i no només des de la transició, sinó des de els orígens dels moviments obrers del s.XIX. Ells buscaven la igualtat d'oportunitats entre les persones, protegint als més febles dels poderosos burgesos de les tèxtils, ara podríem fer servir el pack empresaris+banca, i garantir que encara que nasquessis en un bressol pobre i humil, si tu volies i treballaves, poguessis tenir els teus fills en un bressol millor. 

La situació ha canviat, ara els amos de les tèxtils ja no hi són, però si hi són els empresaris i els banquers del món globalitzat i descontrolat. Hem d'admetre que també tenim la típica corrupció a les administracions públiques, ja existent al s.XIX, que alimenten molts polítics, els quals s'encarreguen d'endollar gent de la seva confiança o amics per viure dels ciutadans. Aquestes admistracions que costa més mantenir la seva estructura interna,que dur a terme accions que repercuteixin a la vida quotidiana dels ciutadans. Administracions com les Diputacions i els Consells comarcals. 

Aleshores, quina és la missió de l'esquerra del s.XXI? Doncs aquesta missió no és una altra que la de plantar cara a aquest món globalitzat de salvatge mercat, i acostar l'administració al ciutadà destruint les que siguin obsoletes. Però quina solució apliquem al món globalitzat i a la ferocitat dels empresaris que mai veuen satisfetes les seves ànsies de més? La solució és fàcil de dir, però difícil de fer, és diu Estats Units d'Europa. Que fàcil és vendre que Espanya ens roba. La demagògia fàcil dels nacionalismes, ja se sap, el "todo para mi, y el que no tenga, que se joda por ser pobre", perquè en el fons aquestes paraules duen a això. Per aquesta regla de 3, l'Europa dels 80-90, que tant va aportar a països com Espanya, sense no demanar més a canvi que aprofitar els recursos per posar Espanya a l'alçada de la resta, aquesta acció mai s'hauria d'haver produït. Per tant, la promesa d'un camí fàcil en mig d'una muntanya i una tempesta de neu, és poc creïble. Només els camins complicats, per difícils que siguin d'entendre al principi, aquests són els que tenen solucions per sortir del clot. I no nego pas que el model de finançament sigui molt millorable, començant per treure privilegis a aquelles CCAA que tenen concerts, o donar-li aquests concerts a totes. Els que són d'esquerres de debò, només tenen aquestes opcions. 

Però tornem a Europa, aquesta Europa que avui presta als bancs a l'1% i que desprès, aquests bancs presten als Estats al 5-7%. L'Europa que permet que dins d'una zona sense duanes, puguin haver-hi règims fiscals diferents, països sense salaris mínims, lleis laborals diferents, etc. Aquesta Europa que serveix perquè senyors com Amancio Ortega, puguin produir a Romania per 4 duros, i vendre a Espanya per una fortuna sense pagar cap mena d'aranzel. Tenim una Europa dissenyada per les empreses i els bancs, i no per les persones, i aquí eradica el mal de tots nosaltres. Una Europa sense control sobre els mercats i que deixa als seus ciutadans sols davant dels mercats. 

Quina Europa defensa l'esquerra del s.XXI? Doncs l'Europa de les persones i no de les empreses. Crear un sistema fiscal just i solidari, harmonitzant salaris mínims, lleis laborals, impostos a les empreses, impostos a les grans fortunes, etc. D'aquesta forma, produeixis on produeixis de la U.E., et costarà el mateix. I per aquells empresaris Europeus que vulguin  marxar a produir fora, i després vulguin vendre a territori europeu, se'ls hi pot posar un conjunt d’aranzels que provoquin que si produeixen fora, després els hi costi el mateix que si haguessin produït dins, o és que un empresari vol deixar anar un mercat de 500 milions de persones?? Per últim, els bancs han d'estar per generar creixement, i no poden especular si no paguen impostos altíssims primer. El BCE ha d'actuar com a banc central i comprar deute dels països que estiguin malament per garantir el seu bon funcionament, ja que sempre, les persones han d'anar per davant del deute.

Hem d'aconseguir aquests objectius per garantir arribar al nostre destí, la igualtat d'oportunitats entre les persones. Per això cal que ens deixem de banderes i ens posem a treballar per arribar on volem i hem volgut sempre. 

Salut, socialisme i república. 

Discurs al consell nacional de la JSC

Companyes i companys,

Voldria agraïr a l’executiva nacional el gran gest de permetre a tota la militància poder formar part d’aquest consell nacional post electoral per poder parlar clar. Penso que era necessari fer-ho, i que el partit s’hauria d’emmirallar en nosaltres que avui, aquí, estem duent a terme el major acte de democràcia que hi pot haver, que consisteix en deixar parlar a la militància i que es pugui desfogar al lloc més adequat perquè les altes esferes ens escoltin. Segur que l’Ernest Lluch, allà on sigui, està orgullós de veure’ns en el dia d’avui en aquesta sala, podent parlar lliurement per començar un canvi molt necessari i real al PSC. I com diuen que s’ha de predicar amb l’exemple, nosaltres avui ho estem fent.

Les eleccions són la major consulta que es pot fer a un poble, i aquesta consulta ens diu que des de 2003, hem perdut 508.121 vots, o vist d’una altra manera, que 508.121 persones ja no confien en el projecte socialista encarnat en els nostres líders. I està que aquestes eleccions han estat un enfonsament més pel nostre partit.

La resposta està en que la gent no ha percebut gaire canvi al nostre partit, i és cert. Al congrés nacional del PSC, la gran part de les altes esferes es van posar a jugar al lloc de les cadires, van posar-se a voltar i on van seure, allà es van quedar, permetent l’entrada a poquíssims nous i en responsabilitats no tan importants com les de les altes esferes. La gent és llesta, i saben que si les persones no canvien, el projecte tampoc ho fa. D’aquesta manera ens anem enfonsant cada vegada més, acumulant errors com quan fem un càlcul de matemàtiques i obviem els símbols, o arrodonim un número a la mínima expressió. A curt termini amb prou feines es nota, però a llarg termini tenim una acumulació d’error ens deixa molt lluny del resultat desitjat , i això li ha passat al PSC, l’acumulació d’errors, i negar-se a un RESET real, en duu cada vegada més lluny dels nostres objectius, que són governar amb un projecte socialista clar per la gent, i poder ser útils per ells.

El RESET que ha de fer el PSC està clar, no val comprar més voluntats, més vots captius als congressos, deure favors, això és el que ens està matant. Necessitem fer un congrés totalment obert a la militància, i segur que diran que això va en contra dels nostres estatuts, però també va en contra dels nostres estatuts i la nostra ètica, fer segons quines accions o polítiques totalment reprovables, i que companys del nostre partit, han fet pensant des de l’egoisme que caracteritza el nacionalisme que tant repudiem els socialistes.

Però no tota la culpa recau a les altes esferes, nosaltres, els militants de base, aquells que moltes vegades ens sentim només útils per repartir propaganda electoral, però prescindibles per poder triar el nostre primer secretari, som també còmplices del fracàs del partit. El que més m’indigna és veure com companys nostres, el diumenge per la nit quan fan el programa Salvados, es dediquen a retwitejar o comentar les veritats que revela el programa, moltes vegades incomodes pel nostre partit, perquè hem estat, i seguim sent partíceps del desgavell de país que tenim. Aquesta gent que es dedica a comentar, i a mostrar el seu desacord amb la societat  que el nostre partit també ha contribuït a crear, després a les assembles de partit no té el valor de dir el que pensa davant de tota la militància, i denunciar davant de tothom que la cúpula del partit ha de canviar, perquè canviï el projecte, poder començar de 0 i que ningú pugui dir que no confia en nosaltres, perquè entre la cúspide del partit encara hi ha gent responsable de les taxes d’atur, del clientelisme o de permetre la creació d’infraestructures obsoletes i ineficients.

És el federalisme la millor solució? És la millor alternativa a Espanya i a Europa? Doncs sí que la és, l’únic detall és tenir un candidat i uns assessors d’aquest candidat que sàpiguen explicar que és el federalisme i perquè el volem com alternativa al model d’estat i d’Europa que tenim avui.

Nosaltres som socialistes, els socialistes no entenem de fronteres, la nostra missió i projecte no és altre que el de crear igualtat d’oportunitats entre totes les persones de la terra per poder garantitzar-los un futur millor siguin de família rica o pobre.

Des de Catalunya, Espanya i Europa podem començar aquest camí. Volem una Espanya federal que sigui l’eina per arribar a la igualtat d’oportunitats que tan desitgem, una Espanya on neixis on neixis, tinguis les mateixes avantatges que un Basc o un Extremeny. Volem una Espanya federal per acabar amb els privilegis que tenen unes comunitats envers les altres, que el nostre partit ha tolerat, i que per acabar amb els privilegis, no hi ha res millor que donar aquests privilegis a tothom, per això totes les CCAA haurien de tenir concerts econòmics i entre elles organitzar les quotes de solidaritat per garantitzar que des del que viu en un poble de Burgos, com el que viu a Madrid capital, tinguin les mateixes facilitats per accedir als drets més bàsics i garantitzar aquesta igualtat que com a socialistes volem. No ens oblidem de l’aprimament de l’administració pública, com diputacions o consells comarcals, que podrien cedir les seves competències a la Generalitat o als ajuntaments.

Molts desitgem acabar amb el clientelisme i els “enchufes” d’amics a l’administració, posar topalls de càrrecs de confiança i topalls en el sou del càrrecs electes. No pot ser que del pressupost total de les diputacions i els consells comarcals, només un 10% dels pressupostos arribi a la gent en forma de serveis.  Les administracions han de servir als ciutadans, no han de ser entitats que donin treball als amics dels càrrecs electes. Amb tot el que ens podríem estalviar en assessors, càrrecs de confiança, duplicitat de competències entre administracions, supressió de privilegis etc, podríem evitar retallades a l’educació i la sanitat, i fins i tot millorar-la, apropar l’administració al ciutadà, fer-la més ágil, garantir el reconeixement de tots els pobles d’Espanya, però sobretot, crear igualtat d’oportunitats entre tots els espanyols i servir d’exemple per Europa i el món. Això és el federalisme, això és el que li hem d’explicar a la ciutadania! No només una història sobre blocs de pisos!

Companys, el futur és nostre. Tenim dues alternatives, o ser Jordi Évole per fotre canya, dur a terme el nostre projecte socialista i posar aquest partit ben ferm, o seguir pensant que el PSC és inalterable i acabar com el titànic.

Moltes gràcies per la vostra atenció

Salud, socialisme i república.