¿Qué quieres PSC?

Sin duda el PSC divaga por disyuntivas crecientes, y a los ojos del espectador de la función de la independencia nadie sabe muy bien si el PSC va con un bando u otro. 

Hoy hemos tenido una encuesta en “el periódico” la cual no ha sorprendido a nadie, y menos, aunque parezca difícil de creer, a los militantes del PSC. Poner coto y solución a los problemas del PSC aquí, poco puede servir, y sería casi tarea eterna. Las batallas para los socialistas nunca se dan por perdidas pese a estar en la UCI electoral. Los militantes y el partido resisten contra viento y marea a las olas que azotan la nave, e incluso a aquellos que, de una tendencia más nacionalista española o independentista catalana, le pegan hachazos a la nave desde dentro para que, sin querer quizás, se hunda.

Nos encontramos con un follón monumental en el PSC por no hacer bien las cosas y no resetear la máquina pese a los errores acumulados. Es sabido que en matemáticas un error en una operación larga puede llevarte lejos del resultado esperado, y la única manera de arreglar el error es empezar desde 0, solo así se puede llegar a lo que se espera o se desea.

Al PSC, entre otras cosas que le carecen, le falta buena comunicación con el ciudadano y un mensaje claro a la par que contundente que no de margen a dobles interpretaciones, para eso ya está la constitución. Tenemos que pisar más radios, más platós de televisión, etc. El PSOE no tiene ni la más mínima idea de lo que pasa en Catalunya, el PSC sí. Parece que el PSOE vive en otra galaxia lejana a la nuestra, y encima nos trata de ignorantes que no sabemos cómo encarar el problema.

Al PSC nadie, y menos cuando no vive la realidad de la sociedad catalana, puede venir a darle lecciones de nada. El PSOE vive en una decadencia incontrolable a nivel español, creo que a veces se les olvida que si en Cataluña no gana, jamás volverá a gobernar. Tener a los catalanes en contra nos les hará bien nunca.

El mensaje a transmitir es claro. El PSC debe estar a favor de una consulta al pueblo catalán, puesto que la calle hierbe porque se haga una consulta de autodeterminación, y sí sr. Gómez, los socialistas catalanes queremos que el pueblo catalán decida si quiere irse de España o no, lo sabemos y no nos está engañando nadie. Eso sí, y que quede también claro, queremos la consulta para votar NO sin duda alguna.

La diferencia con Ciutadans, PP y PSOE es que somos demócratas, entendemos que los catalanes somos dueños de nosotros mismos y que nosotros debemos decidir sobre el lugar donde vivimos. Debemos ser la opción para aquellos ciudadanos que NO quieren la independencia pero quieren poder votarlo porque se sienten demócratas. Ciutadans es un partido, junto al PP, de derechas que se atreve a defender a Franco con sus actitudes incendiarias en los plenos parlamentarios cuando hay que votar una moción de condena al franquismo. El PSC es el ÚNICO partido de izquierdas que NO quiere la INDEPENDENCIA, pero es DEMOCRÁTICO y quiere que podamos dejar que la gente se exprese.

No nos debemos dejar ridiculizar por nadie, ni por unos ni por otros, porque no somos independentistas, pero tampoco somos unos anti demócratas como el PP y Ciutadans, y solo por eso, creo que deberíamos ser respetados por ambos bandos, pues no ser independentista merece el mismo respeto que serlo, y ello debe ser entendido, aún más cuando aceptas que sean las urnas las que decidan. Quienes deben ser ridiculizados son aquellos que no aceptan a los que son contrarios a una idea que no sea la suya, o que ni tan solo quieren que la gente pueda expresar lo que piensa, y el PSC no está en eso. 

Ese es el mensaje, queremos VOTAR, para decir NO a la INDEPENDENCIA. 

Becas: ¿Privilegio o derecho?

Què representa per mi l'esquerra del s.XXI

M'he parat a pensar aquestes darreres setmanes que significa per mi l'esquerra del s.XXI, i la veritat he trobat respostes i raonaments que no són pas pròpies d'un boig. 

De vegades per trobar el camí cap on volem avançar, cal trobar el punt de partida i recordar on volíem anar a parar. Si pel camí ens dediquem a divagar i donar tombs a dreta, esquerra, voto això, voto allò, difícilment arribarem enlloc, i molt poca gent ens seguirà, perquè ens prendran com a bipolars o com a bojos. I que jo sàpiga, ningú es refia gaire dels bojos. 

El destí és allà on volíem arribar fa anys, i no només des de la transició, sinó des de els orígens dels moviments obrers del s.XIX. Ells buscaven la igualtat d'oportunitats entre les persones, protegint als més febles dels poderosos burgesos de les tèxtils, ara podríem fer servir el pack empresaris+banca, i garantir que encara que nasquessis en un bressol pobre i humil, si tu volies i treballaves, poguessis tenir els teus fills en un bressol millor. 

La situació ha canviat, ara els amos de les tèxtils ja no hi són, però si hi són els empresaris i els banquers del món globalitzat i descontrolat. Hem d'admetre que també tenim la típica corrupció a les administracions públiques, ja existent al s.XIX, que alimenten molts polítics, els quals s'encarreguen d'endollar gent de la seva confiança o amics per viure dels ciutadans. Aquestes admistracions que costa més mantenir la seva estructura interna,que dur a terme accions que repercuteixin a la vida quotidiana dels ciutadans. Administracions com les Diputacions i els Consells comarcals. 

Aleshores, quina és la missió de l'esquerra del s.XXI? Doncs aquesta missió no és una altra que la de plantar cara a aquest món globalitzat de salvatge mercat, i acostar l'administració al ciutadà destruint les que siguin obsoletes. Però quina solució apliquem al món globalitzat i a la ferocitat dels empresaris que mai veuen satisfetes les seves ànsies de més? La solució és fàcil de dir, però difícil de fer, és diu Estats Units d'Europa. Que fàcil és vendre que Espanya ens roba. La demagògia fàcil dels nacionalismes, ja se sap, el "todo para mi, y el que no tenga, que se joda por ser pobre", perquè en el fons aquestes paraules duen a això. Per aquesta regla de 3, l'Europa dels 80-90, que tant va aportar a països com Espanya, sense no demanar més a canvi que aprofitar els recursos per posar Espanya a l'alçada de la resta, aquesta acció mai s'hauria d'haver produït. Per tant, la promesa d'un camí fàcil en mig d'una muntanya i una tempesta de neu, és poc creïble. Només els camins complicats, per difícils que siguin d'entendre al principi, aquests són els que tenen solucions per sortir del clot. I no nego pas que el model de finançament sigui molt millorable, començant per treure privilegis a aquelles CCAA que tenen concerts, o donar-li aquests concerts a totes. Els que són d'esquerres de debò, només tenen aquestes opcions. 

Però tornem a Europa, aquesta Europa que avui presta als bancs a l'1% i que desprès, aquests bancs presten als Estats al 5-7%. L'Europa que permet que dins d'una zona sense duanes, puguin haver-hi règims fiscals diferents, països sense salaris mínims, lleis laborals diferents, etc. Aquesta Europa que serveix perquè senyors com Amancio Ortega, puguin produir a Romania per 4 duros, i vendre a Espanya per una fortuna sense pagar cap mena d'aranzel. Tenim una Europa dissenyada per les empreses i els bancs, i no per les persones, i aquí eradica el mal de tots nosaltres. Una Europa sense control sobre els mercats i que deixa als seus ciutadans sols davant dels mercats. 

Quina Europa defensa l'esquerra del s.XXI? Doncs l'Europa de les persones i no de les empreses. Crear un sistema fiscal just i solidari, harmonitzant salaris mínims, lleis laborals, impostos a les empreses, impostos a les grans fortunes, etc. D'aquesta forma, produeixis on produeixis de la U.E., et costarà el mateix. I per aquells empresaris Europeus que vulguin  marxar a produir fora, i després vulguin vendre a territori europeu, se'ls hi pot posar un conjunt d’aranzels que provoquin que si produeixen fora, després els hi costi el mateix que si haguessin produït dins, o és que un empresari vol deixar anar un mercat de 500 milions de persones?? Per últim, els bancs han d'estar per generar creixement, i no poden especular si no paguen impostos altíssims primer. El BCE ha d'actuar com a banc central i comprar deute dels països que estiguin malament per garantir el seu bon funcionament, ja que sempre, les persones han d'anar per davant del deute.

Hem d'aconseguir aquests objectius per garantir arribar al nostre destí, la igualtat d'oportunitats entre les persones. Per això cal que ens deixem de banderes i ens posem a treballar per arribar on volem i hem volgut sempre. 

Salut, socialisme i república. 

Discurs al consell nacional de la JSC

Companyes i companys,

Voldria agraïr a l’executiva nacional el gran gest de permetre a tota la militància poder formar part d’aquest consell nacional post electoral per poder parlar clar. Penso que era necessari fer-ho, i que el partit s’hauria d’emmirallar en nosaltres que avui, aquí, estem duent a terme el major acte de democràcia que hi pot haver, que consisteix en deixar parlar a la militància i que es pugui desfogar al lloc més adequat perquè les altes esferes ens escoltin. Segur que l’Ernest Lluch, allà on sigui, està orgullós de veure’ns en el dia d’avui en aquesta sala, podent parlar lliurement per començar un canvi molt necessari i real al PSC. I com diuen que s’ha de predicar amb l’exemple, nosaltres avui ho estem fent.

Les eleccions són la major consulta que es pot fer a un poble, i aquesta consulta ens diu que des de 2003, hem perdut 508.121 vots, o vist d’una altra manera, que 508.121 persones ja no confien en el projecte socialista encarnat en els nostres líders. I està que aquestes eleccions han estat un enfonsament més pel nostre partit.

La resposta està en que la gent no ha percebut gaire canvi al nostre partit, i és cert. Al congrés nacional del PSC, la gran part de les altes esferes es van posar a jugar al lloc de les cadires, van posar-se a voltar i on van seure, allà es van quedar, permetent l’entrada a poquíssims nous i en responsabilitats no tan importants com les de les altes esferes. La gent és llesta, i saben que si les persones no canvien, el projecte tampoc ho fa. D’aquesta manera ens anem enfonsant cada vegada més, acumulant errors com quan fem un càlcul de matemàtiques i obviem els símbols, o arrodonim un número a la mínima expressió. A curt termini amb prou feines es nota, però a llarg termini tenim una acumulació d’error ens deixa molt lluny del resultat desitjat , i això li ha passat al PSC, l’acumulació d’errors, i negar-se a un RESET real, en duu cada vegada més lluny dels nostres objectius, que són governar amb un projecte socialista clar per la gent, i poder ser útils per ells.

El RESET que ha de fer el PSC està clar, no val comprar més voluntats, més vots captius als congressos, deure favors, això és el que ens està matant. Necessitem fer un congrés totalment obert a la militància, i segur que diran que això va en contra dels nostres estatuts, però també va en contra dels nostres estatuts i la nostra ètica, fer segons quines accions o polítiques totalment reprovables, i que companys del nostre partit, han fet pensant des de l’egoisme que caracteritza el nacionalisme que tant repudiem els socialistes.

Però no tota la culpa recau a les altes esferes, nosaltres, els militants de base, aquells que moltes vegades ens sentim només útils per repartir propaganda electoral, però prescindibles per poder triar el nostre primer secretari, som també còmplices del fracàs del partit. El que més m’indigna és veure com companys nostres, el diumenge per la nit quan fan el programa Salvados, es dediquen a retwitejar o comentar les veritats que revela el programa, moltes vegades incomodes pel nostre partit, perquè hem estat, i seguim sent partíceps del desgavell de país que tenim. Aquesta gent que es dedica a comentar, i a mostrar el seu desacord amb la societat  que el nostre partit també ha contribuït a crear, després a les assembles de partit no té el valor de dir el que pensa davant de tota la militància, i denunciar davant de tothom que la cúpula del partit ha de canviar, perquè canviï el projecte, poder començar de 0 i que ningú pugui dir que no confia en nosaltres, perquè entre la cúspide del partit encara hi ha gent responsable de les taxes d’atur, del clientelisme o de permetre la creació d’infraestructures obsoletes i ineficients.

És el federalisme la millor solució? És la millor alternativa a Espanya i a Europa? Doncs sí que la és, l’únic detall és tenir un candidat i uns assessors d’aquest candidat que sàpiguen explicar que és el federalisme i perquè el volem com alternativa al model d’estat i d’Europa que tenim avui.

Nosaltres som socialistes, els socialistes no entenem de fronteres, la nostra missió i projecte no és altre que el de crear igualtat d’oportunitats entre totes les persones de la terra per poder garantitzar-los un futur millor siguin de família rica o pobre.

Des de Catalunya, Espanya i Europa podem començar aquest camí. Volem una Espanya federal que sigui l’eina per arribar a la igualtat d’oportunitats que tan desitgem, una Espanya on neixis on neixis, tinguis les mateixes avantatges que un Basc o un Extremeny. Volem una Espanya federal per acabar amb els privilegis que tenen unes comunitats envers les altres, que el nostre partit ha tolerat, i que per acabar amb els privilegis, no hi ha res millor que donar aquests privilegis a tothom, per això totes les CCAA haurien de tenir concerts econòmics i entre elles organitzar les quotes de solidaritat per garantitzar que des del que viu en un poble de Burgos, com el que viu a Madrid capital, tinguin les mateixes facilitats per accedir als drets més bàsics i garantitzar aquesta igualtat que com a socialistes volem. No ens oblidem de l’aprimament de l’administració pública, com diputacions o consells comarcals, que podrien cedir les seves competències a la Generalitat o als ajuntaments.

Molts desitgem acabar amb el clientelisme i els “enchufes” d’amics a l’administració, posar topalls de càrrecs de confiança i topalls en el sou del càrrecs electes. No pot ser que del pressupost total de les diputacions i els consells comarcals, només un 10% dels pressupostos arribi a la gent en forma de serveis.  Les administracions han de servir als ciutadans, no han de ser entitats que donin treball als amics dels càrrecs electes. Amb tot el que ens podríem estalviar en assessors, càrrecs de confiança, duplicitat de competències entre administracions, supressió de privilegis etc, podríem evitar retallades a l’educació i la sanitat, i fins i tot millorar-la, apropar l’administració al ciutadà, fer-la més ágil, garantir el reconeixement de tots els pobles d’Espanya, però sobretot, crear igualtat d’oportunitats entre tots els espanyols i servir d’exemple per Europa i el món. Això és el federalisme, això és el que li hem d’explicar a la ciutadania! No només una història sobre blocs de pisos!

Companys, el futur és nostre. Tenim dues alternatives, o ser Jordi Évole per fotre canya, dur a terme el nostre projecte socialista i posar aquest partit ben ferm, o seguir pensant que el PSC és inalterable i acabar com el titànic.

Moltes gràcies per la vostra atenció

Salud, socialisme i república.

L’inútil camí i plantejament present cap al pacte fiscal

Aquests dies no em puc  abstreure dels assumptes que m’envolten, una de les coses que més em preocupa sens dubte són les retallades, però el que més em preocupa és la nova cortina de fum que s’ha inventat CIU per  desviar l’atenció, el pacte fiscal. El que més lamento és que els partits li segueixin la corda, i en particular el PSC.  Però posats a parlar, només li dedicaré un article a aquest fet perquè em sembla que s’han d’aclarir les idees i la direcció d’aquesta proposta.

Un pacte fiscal només per Catalunya no és una proposta decent que hagi de defensar un partit d’esquerres i socialista, que defensa la igualtat entre territoris, i encara menys hem de defensar una proposta que topa de ple amb el problema real de Catalunya i Espanya, la Constitució espanyola. Aquest és el veritable problema, i crec sincerament que els partits catalans, si és que aspiren realment a assolir un enteniment i respecte entre tots els pobles espanyols, un estat republicà, un reconeixement de les nacions que formen Espanya, guanyar en democràcia amb referèndums que decideixin sobre la organització de l’estat, l’aprovació de certes lleis que afectin als drets fonamentals de la societat i la persona, i un pacte fiscal solidari i federal per TOTS, han de començar per aquí, per voler-la canviar. Aquest camí és l’únic i possible per no trobar-nos amb més decepcions i esforços perduts inútilment.

És imprescindible que el PSC doni suport a la creació d’una confederació espanyola, no tan sols perquè s’acabaria acceptant Espanya a si mateixa i reduiria les aspiracions independentistes, sinó perquè si som socialistes hem de defensar la igualtat entre les persones. Un exemple del que representa avui en dia el PSOE és l’acceptació de certs privilegis per certes comunitats, enfront la no acceptació a l’hora d’atorgar els mateixos privilegis a les que les demanen. Li hauríem de preguntar a molts caps del PSOE, entre ells el sr.Guerra, perquè accepten un concert econòmic pel País Basc, i no per Catalunya. Amb això podem concloure que el PSOE es passa la igualtat entre territoris per on millor li va. El PSC davant d’aquestes actituds ha de reclamar activament un pacte fiscal federal real idèntic a totes les CCAA d’Espanya, sense privilegis feudals i separant-se clarament de les intencions de CIU que no van en lloc per aquest camí. No hem de tenir por a enfrontar-nos amb el PSOE ni amb el PSE si hem de defensar la igualtat entre pobles. A ningú se li escapa que si no tothom paga, hem de pagar més que si paguéssim tots. Aquest pacte fiscal hauria de ser d’autogestió per cadascuna de les CCAA, és a dir, que totes tinguessin la clau de les seves caixes, i que en reunions de caràcter fiscal, establissin entre elles els topalls de solidaritat i els mecanismes de control pertinents per evitar el “despilfarro” de diners i convertir la solidaritat en una estafa. D’aquesta manera es vigilaria en què s’inverteixen els diners, les administracions guanyarien credibilitat i la gent sabria on van els diners i quins resultats s’esperen.  Això obligaria a la creació, per inèrcia, d’una economia competitiva  i dinàmica que ni ofegaria a qui dóna, ni li faltaria a qui necessita.  

Les meves conclusions són aquestes, ser tots iguals, poder tenir tots les nostres claus i ser solidaris sense ser estafats. Perquè acceptar que la Constitució és inmodificable, significaria una derrota a les aspiracions federals del PSC i una victòria per l'independentisme. 

Albert Roger Herreros

Coherència andalusa(Castellano)

El pasado domingo asistimos la fiesta de la democracia en Andalucía. Contra todo pronóstico, se vivió una situación sin precedentes donde la izquierda frenó la marea nacionalista conservadora que invade Cataluña y España. Podríamos hablar de la abstención, pero los catalanes no somos quien para hacerlo cuando nuestra participación en las elecciones catalanas tampoco suele superar el 60% y las veces que ha sucedido, apenas la ha sobrepasado, lo que merece autocrítica y reflexión personal.


La realidad social andaluza es muy simple y fácil de analizar si se conoce. Andalucía tiene 8 provincias, las 4 septentrionales, Jaén, Sevilla, Córdoba y Huelva, claramente agrícolas y mineras, y el sur, en parte agrícola pero más dedicado al sector servicios por el turismo de costa, Cádiz, Almería, Granada y Málaga.Tradicionalmente estas últimas son donde la izquierda tiene las cosas más difíciles para ganar porque siempre suele empatar con el PP o lo sobrepasa por la mínima. Las provincias del norte viven una realidad aparte. La población rural, claramente de izquierdas, vota en masa a la izquierda, aunque las capitales, donde viven los terratenientes y una clase acomodada más potente, apoya a la derecha. Las zonas rurales tumban siempre el voto de las capitales de una manera importante, dado una clara ventaja a la izquierda y, esta vez, tampoco han fallado.


Los andaluces son gente coherente, han votado en masa a la izquierda, aunque el desgaste del PSOE se ha dejado notar con la abstención, pero en este caso, no beneficiando claramente a la derecha como suele ocurrir, sino siéndolo con IU, ya que el PP ha perdido en número de votos también respecto a las anteriores autonómicas, y más concretamente 400.000 respecto a las generales. El votante desencantado del PSOE, que no se quedó en casa y fue a votar, ha votado a IU con toda coherencia a diferencia de lo que pasa en otros lugares de nuestra geografía.


Queda constancia pues, que la coherencia de voto de los andaluces desmonta la incoherencia de muchos catalanes que optaron por la derecha a la expectativa de falsas promesas que benefician, como siempre, a unos pocos privilegiados. Los andaluces no se han dejado engañar y han optado salir de la crisis con equidad y justicia social, conceptos inexistentes en el resto de España y Cataluña, donde se acentúa por los recortes salvajes del pacto CiU-PP que cada día, con la excusa de la crisis, no hacen más que aplicarlos para destruir los derechos inherentes de las personas.


Felicitamos pues a los andaluces por su sentido de la responsabilidad frenando la derecha, y le deseamos muchos aciertos al posible gobierno de izquierdas que será un faro de luz en medio de la oscuridad que asola Catalunya y España.



Albert Roger Herreros, Secretario de Política Municipal JSC Cerdanyola

Coherència andalusa

El passat diumenge vam assistir la festa de la democràcia a Andalusia. Contra tot pronòstic, es va viure una situació sense precedents on l'esquerra va frenar la marea nacionalista conservadora que envaeix Catalunya i Espanya. Podríem parlar de l'abstenció, però els catalans no som qui per fer-ho quan la nostra participació a les eleccions catalanes tampoc sol superar el 60% i les vegades que ha succeït, amb prou feines l'ha sobrepassat; això mereix autocrítica i reflexió personal.

La realitat social andalusa és molt simple i fàcil d'analitzar si es coneix. Andalusia té 8 províncies, les 4 septentrionals, Jaén, Sevilla, Còrdova i Huelva, clarament agrícoles i mineres, i el sud, en part agrícola però més dedicat al sector serveis pel turisme de costa, Cadis, Almeria, Granada i Màlaga. Tradicionalment aquestes últimes són on l'esquerra té les coses més difícils per guanyar perquè sempre sol empatar amb el PP o el sobrepassa per la mínima. Les províncies del nord viuen una realitat apart. La població rural, clarament d'esquerres, vota en massa a l'esquerra, tot i que les capitals, on viuen els terratinents i una classe benestant més potent, dóna suport a la dreta. Les zones rurals tomben sempre el vot de les capitals d'una manera important, donat un clar avantatge a l'esquerra i, aquest cop, tampoc han fallat.

Els andalusos són gent coherent, han votat en massa a l'esquerra, tot i que el desgast del PSOE s'ha deixat notar amb l’abstenció, però en aquest cas, no beneficiant clarament a la dreta com sol passar, sinó fent-ho amb IU, ja que el PP ha perdut en nombre de vots també respecte les anteriors autonòmiques, i més concretament 400.000 respecte les generals. El votant desencantat del PSOE, que no es va quedar a casa i va anar a votar, ha votat a IU amb tota coherència a diferència del que passa a altres indrets de la nostra geografia.

Queda constant doncs, que la coherència de vot dels andalusos desmunta la incoherència de molts catalans que van optar per la dreta a l'expectativa de falses promeses que beneficien, com sempre, a uns pocs privilegiats. Els andalusos no s'han deixat ensarronar i han optat sortir de la crisi amb equitat i justícia social, conceptes inexistents a la resta d'Espanya i a Catalunya, on s'accentua per les retallades salvatges del pacte CIU-PP que cada dia, amb l’excusa de la crisi, no fan més que aplicar-les per destruir els drets inherents de les persones.

Felicitem doncs als andalusos pel seu sentit de la responsabilitat frenant la dreta, i li desitgem molts encerts al possible govern d'esquerres que serà un far de llum enmig de la foscor que assola Catalunya i Espanya.

Albert Roger Herreros, Secretari de Política Municipal JSC Cerdanyola

Eufemismevergència

Portem ja mis d’un any de govern de CiU i encara recordem el seu eslògan “Comença el canvi”, i el fet és que sí que han canviat coses. A priori, CiU se’ns presentava com un partit independentista, on el seu candidat mostrava sense embuts els seus objectius nacionals fora d’Espanya, votant a favor en els famosos referèndums per la independència. Respectem les inclinacions nacionals legitimes de CiU, com no podia ser d’una altra manera, sobre el model d’Estat que desitgen, però els hi demanem un mínim de coherència.

Ens volien vendre la imatge de ser els únics salvadors de Catalunya, els que portarien endavant un “Pacte fiscal” (eufemisme del Concert econòmic). Culpaven a Espanya i el seu Govern de tots els mals de Catalunya. Ara que ja no hi són el socialistes, en canvi, Espanya ja no és un problema perquè necessiten de l’inestimable ajut del PP, partit que últimament està mostrant la seva cara més centralista, recuperant competències de les CCAA com a mètodes per a sortir de la crisi, entre d’altres.

Així CiU, els “defensors de Catalunya i de la seva identitat”, es dedica a pactar tot el pactable amb el PP, utilitzant un altre eufemisme, la famosa “Geometria variable”, per no acceptar el que és una realitat coneguda per tothom, el pacte estable de govern amb el PP, renunciant així a la seva imatge més nacionalista. Per si fos poca cosa, encara ens queda el millor de l’espectacle. El senyor Boi Ruiz, Conseller de Salut, va dir a finals de 2011 que el pes de les retallades no recauria en la sanitat pública ni en els seus usuaris, inventant-se un altre eufemisme per amagar el “Copagament” que ens volen aplicar a partir de l’abril, el conegut tiquet moderador.

Aquest tiquet és una eina que vol aplicar la Generalitat basant-se en la hipòtesi de poca professionalitat dels metges a l’hora de receptar, ja que es pressuposa que regalen les receptes a qualsevol persona que vagi al metge sense conèixer quins són els símptomes reals d’una malaltia. De la mateixa manera, les persones amb malalties cròniques que ja tenen una recepta electrònica, que se’ls hi regula automàticament, a partir d’ara, com també abusen del sistema, els hi augmentaran fins a 67 euros de més el que es gasten en medicaments.

Amb tot aquest context li demanem 3 coses al Govern de Catalunya i al senyor Mas; quan parlin de Pacte fiscal, diguin Concert econòmic, quan parlin de Geometria variable, diguin Pacte de govern amb el PP i quan parlin de Tiquet moderador, diguin copagament en la sanitat pública catalana. Des de la Joventut Socialista de Cerdanyola reclamem que es diguin les coses pel seu nom, que quedin ben clares perquè la gent les entengui sense problemes. No volem més eufemisme convergent.

Albert Roger Secretari de Política Municipal JSC Cerdanyola

La crisi de l'estat nacional

Aquest text l'he extret del llibre "Introducción a la teoría del Derecho", pàgina 117 de la tercera edició, últim pàrraf.

"La fórmula del federalisme, que és expressió de la diversitat i l’heterogeneïtat, apareix avui com una de les alternatives a l’Estat nacional, que, pel contrari, ha homogeneïtzat totes les comunitats existents en el seu territori i ha uniformitzat les costums i cultura. Els partidaris de la solució federalista mencionen entre els seus avantatges que la relació entre les diverses comunitats integradores del sistema federal es fonamenten en la noció de la no-subordinació, i que els nivells de decisió es corresponen amb les dimensions de les comunitats i la envergadura de les tasques proposades possibilitant una major participació dels ciutadans.(G.Jáuregui)."

La transició federal

Sens dubte la realitat catalana i espanyola es troba cada dia, potser no tensa, però sí més incòmoda. Aquest petit assaig és el recull dels meus pensaments en aquesta qüestió, i quina crec que, per mi, és la millor solució.

El nostre problema real es basa en la transició espanyola, que encara que sembli que no, podem dir que continua present als nostres dies. La prova palpable és la nostra pròpia carta magna que s’ha demostrat que donada la seva ambigüitat, pot dur a accions realment injustes per una part de la població.

Catalunya no és exempta d’aquest problema. L’estatut confeccionat pel govern més progressista que ha tingut mai Catalunya és retallat vilment. Acatar una sentència que va en contra d’un referèndum, encara que no vinculant, manifestador dels anhels de la societat catalana del moment, trepitja i ridiculitza aquestes aspiracions. El problema no és dels catalans, és de la constitució espanyola que ja està caduca.

El PSC aquest temps enrere ha perdut el nord i és inclassificable dintre del mapa polític. Que som realment? És la pregunta que es fan avui dia molts ex-votants i votants nostres. Quan votes al PSC d’avui dia quines idees votes? No ens podem enganyar que el PSC real dels últims temps ben lluny ha estat del PSC estatutari de la seva fundació. Els motius han sigut variats i diversos.

Hi ha gent que es repugna de la idea del nacionalisme del PSC, quan el PSC ha sigut creador d’un estatut que acollia al seu preàmbul el terme nació. Sincerament, no es igual el nacionalisme, que el catalanisme, que l’ independentisme. El país de Gal·les és una nació dins del Regne Unit, i en cap moment s’ha escindit, tot el contrari, majoritàriament es senten britànics. La diferència és que una nació és sobirana de decidir sobre el seu encaix en un país i, perdoneu, però no hi ha res de dolent que la gent decideixi sobre el futur de la seva terra això sí, sempre que es contemplin totes i cadascuna de les opcions, no tan sols la independència i, em sorprèn que, autodenominant-nos demòcrates, hi hagin persones que els hi costi pair que la gent decideixi sobre el model d’estat que desitja.

El problema de “l’encaix” de Catalunya a Espanya segons els independentistes i alguns sectors nacionalistes, recau en el fet de que ens “roben”, i que l'única solució és la independència, ves per on, la més fàcil.

Des d'el meu punt de vista, i considerant-me un defensor radical de la ideologia estipulada als estatuts del PSC, jo considero que la solució més apta és la creació de l’estat federal espanyol, potser la més difícil, però sens dubte la que segons una enquesta de fa uns mesos, la preferent per gaire bé un 30% de la població. Jo sóc federalista, i crec que la creació d’un estat composat de molts estats, potser menys que comunitats autònomes, seria la solució als nostres problemes “d’expol·li fiscal”. Un estat federal espanyol on només la defensa i els assumptes exteriors fossin comuns. D’aquesta manera Catalunya seria sobirana sobre la seva economia i d’altres assumptes rellevants evitant la duplicitat de competències amb l’estat i estalviant milions d’euros. I fins i tot, autodenominant a l’estat català inclòs a la federació espanyola, com una nació per, si fos la voluntat d’una majoria àmplia de la societat catalana, tenir sobirania sobre la seva dependència a la federació espanyola. Aquesta seria la solució que jo exposaria al problema català.

Els mitjans sens dubte els explicaré tot seguit. El primer punt de tots és crear un grup propi del PSC a Madrid en el si del PSOE com va ser fins l’any 1981, perquè tenir grup propi no implica trencar relacions amb el PSOE i està demostrat. Aquest grup propi no és el fi, és el mitjà per aconseguir que dins del congres dels diputats, on actualment es prenen realment les decisions, hi hagi una veu i un vot federalista real per convèncer no només al PSOE, sinó als altres partits, d’una reforma constitucional . Aquesta reforma es duria a terme ja sense pors a guerres civils o a cops d’estat, com estaven presents al 78. Aquesta constitució seria la que de debò acabaria amb la transició creant un estat real i encaixant amb la societat espanyola del s.XXI. Una constitució que crees un estat federal, bicameral real, amb un poder igual a les dues cambres, que obligués al diàleg entre la cambra de representants de l’estat sencer, i la cambra de representants dels estats membres de la confederació espanyola, per poder arribar a aprovar les lleis on les dues càmeres les haurien de ratificar. Així, el PSC només tindria grup propi al Senat/cambra de representants dels estats membres de la confederació, i a la cambra general de l’estat/congrés dels diputats hauria d’estar aleshores totalment integrat al PSOE. Seria només aleshores, quan en la meva opinió, el grup propi ja no tindria cap sentit al congrés.

Aquesta constitució no només hauria d’incloure l’estat federal sinó la possibilitat que els alguns estats membres es poguessin declarar nacions i ser sobirans del seu destí si, algun dia, la majoria de la seva societat volgués volar sense anar de la mà amb la resta de la federació espanyola.

No oblidem que aquesta constitució, com a socialista que sóc, hauria de ser també republicana.

Per tant, si els independentistes i alguns nacionalistes catalans parlen de la seva transició nacional, jo, i en la meva opinió el PSC, hauríem de parlar de la nostra TRANCISIÓ FEDERAL.

Socialisme, salut i república federal!!

Albert Roger Herreros

Ay Disculpen!!

Esta mañana me he levantado escuchando la radio como de costumbre. Carlos Herrera(Discipulo de las derechas) atacaba como cada mañana a todo lo que sea o tenga que ver con el PSOE. La verdad que es tan licito poner verdes a unos como a otros y uno se aguanta. Que el gobierno hace lo que puede, es verdad, que la gente no lo ve con buenos ojos, pues también. Todos sabemos que en esta crisis(provocada por la especulación y el libre mercado) nos ha destrozado a todos, sobretodo a España. Pero porqué no analizamos las causas!!!!??? Pongamos un ejemplo inocente sin nombres, quizas lo ven mejor asi!!!! Jugamos al monopoly, todos hemos jugado a ese juego que ilustra el capitalismo tan fenomenalmente! Pongamos a un jugador que tiene muchas propiedades, esas propiedades le dan muchos beneficios pero también cuestan mantener. Ese jugador cae en muchas casillas contrarias y se va quedando sin dinero!! De pronto algunos jugadores sus casillas malas y ese jugador empieza a remontar debilmente. Llega un momento que va al labavo y le deja su partida en manos de su amigo. Ese amigo que ve que algunas propiedades le dan más gasto que beneficio y quiere hacer pasta rapida para demostrar su poder econòmico no piensa en el futuro y vende el 80% de sus propiedades!! Al jugador le va muy bien, esta forrado, lo paga todo y con las propiedades que le quedan va tirando muy bien porque encima le caen. Vuelve del labavo el amigo y le da el control. El amigo aguanta 4 rondas bien, pero la quarta ya se ve apurado y asi sucesivamente hasta que cae en una de las azules oscuro!! Ya no puede pagar y se le crea deuda porque con las empresas publicas, perdón, propiedades que tiene ya no le da ni para pagar lo que debe y las debe vender o compartir. El jugador entonces se acuerda de sus casillas naranjas, amarillas y verdes que tanto gasto le daban y que ahora tenia el jugador de enfrente y tantos beneficios le daban, telefonica, endesa, iberia, repsol, ..., ai disculpen, las casillas verdes, amarillas..... Les suena¿? un poco esta historia, saben cual será el final del jugador a la que caiga otra vez no¿? Y quién o que le va a sacar de ahi¿? Pobre jugador que guardaba las propiedades con tanto recelo y el amigo, mientras el estaba indispuesto, le ha vendido para hacer dinero rapido y demostrar lo rico que era. Ahora que hara cuando la Unión Europea, ai no, los otros jugadores, le dicen que no puede comprar propiedades porque segun sus normas los estados, digo, los jugadores no pueden intervenir en la economia sinó que, lo hacen los empresarios y los bancos porque entonces, eso seria socialismo y estamos en el capitalismo puro y duro!!

Señoras, señores, si entienden lo que difaman en muchas radios sin datos ni más, que utilizan lo que se llama POPULISMO para asustar y engañar a la gente, que defienden a un partido que nos metio en una guerra, a la cual se opuso la población, y que por su decisión tenemos hoy a 191 inocentes bajo tierra, ellos que se las dan de defensores de la libertad y del pueblo, que no lo olviden nunca, salio a la calle para intentar evitar entrar en guerra, y sin saberlo, evitar semejante trajedia. Hicieron oidos sordos y se pasaron al pueblo por los COJONES, ahora mediante poner verde a los demás lo arreglan todo, envez de arrimar el ombro para arreglar algo que han provocado ellos. Señores, los rojos se llevaron el oro de españa, los rojos tenian la culpa de todos males, y ahora la tienen otra vez!!!!, señores la banca mundial se hunde, la economia de todo el mundo se va a tomar por saco, y la culpa la tiene ZAPATERO, que se hundan los bancos en Estados Unidos, del paro en Francia, de lo de Egipto y de que yo me llame Albert y no Juan!

Señor@s no se engañen, hemos vivido como ricos sin serlo!!! Admitamoslo, España siempre ha sido un país humilde y esta crisi nos ha dejado donde estavamos. No nos enganyemos, la gente que hay en paro hay que analizarla bien, se que me diran que tienen conocidos, pero acaso no ven a la gente seguir comprando, seguir saliendo. Hagamos cuentas! 2millones de paro base que siempre esta ahi, ahora son casi 5, osea que han subido 3 millones un 60% aprox de la construcción(sector fomentado por el PP). Y además contemos que la mayoria, un 70% immigrantes. Señores/as esto no es un problema de España, es de todo el mundo!! Y la culpa la tienen los bancos por especular con nustro dinero y dejar a las empresas hacer y deshacer a sus anchas. La solución no està en el libre mercado, la solución està en tomarse enserio las europeas, que gobiernen los socialistas y que regulen el mercado para evitar la especulación y evitar crisis, solo asi saldremos de la crisis, y si queremos seguir estando en la UE, tendremos que acatar, porque no olvidemos, el que manda en europa manda en España, y ahora en Europa manda el PP, y si no se han hecho más recortes es gracias al PSOE, porquè solo hay que ver lo que han hecho en el Reino Unido que no estan tan mal y se han empezado a cargar el estado del bienestar.

Señor@s si alguien lee esto me daré por contento! Nos han dado cultura, averiguen, contrasten información y no se dejen llevar por el populismo!!

Serraparerino

El día después toca renovarse

El PSC se tiene plantear k ha hecho mal,y basicamente es decepcionar a su electorado con medidas injustas para las clases mas desfavorecidas por presiones de Europa. Zapatero antes de aceptar ordenes de Europa tendria que haber dimitido y haber convocado elecciones para fortalezer el espiritu socialista. Por otro lado las continuas ventas que tenemos en Madrid, el psc se vende al PSOE centralista porquè los representantes de nuestro partido en su mayoria también lo són, Carme Chacon y Corbacho a la cabeza. Que nadie se enganye, el PSC necessita volver a lo que fue en época de Maragall, un partido socialista, federalista y catalanista de verdad liderado por catalanistas aqui i en madrid que defiendan la igualdad entre los pueblos de espanya e ir en contra de los conciertos economicos y fueros que fomentan la desigualdad y que los catalanes paguen más. No olvidaremos las cosas que nuestro expresident ha hecho bién que han sido también muchas, però ante todo, Visca Catalunya, visca espanya, el catalanisme y la MONTSERRAT TURA per ser candidata a la 1era secretaria del PSC!

Señor Mas, així no!

El senyor Mas vol que la gent amb mutues desgravi, que els que més tenen no cotitzin tant i no paguin tants impostos en detriment esclar dels nostres serveis públics, educació, sanitat, seguretat. I per reduir gastos acomiadarà al 20% dels funcionaris de la generalitat o més ben dit 50000 mestres, metges, mossos,etc.

Aleshores que passa, que a canvi que els qui voste defensa paguin menys, hem de crear més atur d'un personal que se'ns fa imprecindible estant com estan les coses?

Senyor Mas, així no!

Manifest dia dona treballadora

Les dones, al llarg dels anys, han estat la base de sustentació de la nostra societat. El gènere femení sempre s’ha encarregat de les tasques de la llar des de temps immemorials. S’ha ocupat d’educar els fills i filles, i mantenir el benestar dels homes per tal d’estalviar-los la feina i responsabilitats. Aquesta manera quotidiana de viure encara avui moltes dones opten per ella i ens sembla d’allò més respectable. Els inconvenients venen quan les dones decideixen entrar al món laboral dels negocis. La tradició en la societat europea, sobretot l’espanyola, és l’esmentada abans i per tant, una dona hauria de seguir aquestes pautes tot i que, no hauria de ser així.

Les dones, al igual que els homes, són persones que tenen el dret i la llibertat a decidir sobre la seva vida i en conseqüència, a escollir el treball que vulguin sense tenir por de ser discriminades o coaccionades per la societat amb predominança masclista on vivim.

Tenim un govern que està aprovant lleis d’igualtat laboral entre homes i dones però, les mentalitats d’alguns, de moment, no permetran que aquestes assoleixin aquest equilibri entre sexes tan desitjat. Però aquí tenim la pregunta:

Hem de seguir consentint que una dona amb el mateix lloc, responsabilitat i hores de treball que un home, cobri ella un dòlar i ell un euro?

Des de la JSC, sabem que queda molt camí i molt treball per arribar a la igualtat en aquest i d’altres àmbits de la mateixa índole per tant, apostem i apostarem per la igualtat laboral i d’oportunitats entre dones i homes perquè algun dia, les dones i els homes juguin al mateix mercat i cobrin un euro cadascú.

¿Navidad?¿Qué navidad?

Sin duda este año estoy defraudado con el ayuntamiento de Cerdanyola. Este año la navidad no ha llegado a Cerdanyola, la navidad en Cerdanyola no se ve por ningún lugar. Las calles dan pena. Solo hay luces en los ejes comerciales (Sant Ramon-Catalunya-Primavera-Cordellas), y esto sin duda es un autentico despropósito ya que es considerar que Cerdanyola son solo el barrio de dalt i de baix.

Ahora voy a hablar por mi barrio, Serraparera. Nuestro barrio ha estado acostumbrado desde hace bastantes años a vivir en la austeridad más absoluta y de hecho, esta austeridad se ha convertido en nada con el paso de los años. Hasta el año pasado la avenida España(Mercado-Iglesia), tenían luces colgadas en las farolas que, aunque antiguas, te trasladaban a la navidad. En este tramo, en concreto en su inicio, se situa un abeto delante del mercado que se decoraba con luces de colores, al igual que el de la plaza Universal, esos dos abetos tenían sus luces de colores que decoraban ambas plazas. Yo vivo en las inmediaciones de la plaza Universal i he podido apreciar este declive desde 1999. Antes teníamos nuestras bombillas de colores que alegraban el abeto i lo decoraban. El paso de los años, y en concreto la entrada del señor Morral a alcalde, hicieron que las luces se sustituyeran por una cortina de luces que iba de arriba abajo, eran también muy bonitas. El problema estuvo en que por el exceso de atención que tenia el señor Morral por nosotros, las luces estuvieron colgadas hasta el mes de junio y se echaron a perder por lo tanto, nos quedamos sin luces. El señor Morral, eso sí, tuvo el gesto de ponernos unas nuevas, era una fantástica red con luces, la cual era tan grande que solo ocupaba la falda del abeto. Por lo tanto, los serraparerinos y serrapareninas nos acostumbramos, o más bien nos conformamos a lo que nos daba el señor Morral porque, a fin de cuentas, somos una zona residencial en la cual pagamos tanto como si viviéramos en Bellaterra, con la diferencia que nuestras calles son las mejores del pueblo sin duda, solo crece hierba en el alquitrán. Y además somos gente rica que podemos decorarnos las casas con luces al estilo americano. Por esas razones el señor Morral solo nos podía poner una red de luces tan pequeña en el abeto de nuestra plaza, siendo años de ingresos bestiales en el ayuntamiento.

Parece ser pues, que este año los ricos de Serraparera hemos de ser solidarios con los pobres del eje comercial y pagarles sus luces nuevas, que son de este año, y como no hay dinero para todos, nosotros supongo, que nos decoraremos la plaza con un fondo común que pondrán los directivos y abuelos jubilados que fueron directivos de empresa que vivimos en Serraparera para decorarnos la plaza Universal. Y los ejecutivos que viven en los pisos de Cerdanyola 2000 y Can Serra harán lo mismo para decorar la Avenida España que solo transitamos los del barrio porque es una calle residencial con seguridad en una entrada y otra. Por lo tanto señor Morral no se preocupe, que aunque este año no se haya dignado a ponernos las luces viejas que nos ponía cada año, que ya eran algo por su parte, este año hemos pensado en hacer un fondo común la Organización de Ricos de Serraparera, que somos todo el barrio, para gestionar la iluminación del barrio y colgar de las farolas de los años 50, construidas por la señora Vila i Comelles, las luces de navidad.

Por lo tanto, desearle a usted y a todo Serraparera, feliz navidad y prospero año nuevo, ya que este año no podremos desear ni luces, ni decoración de navidad.

Dia contra el sida(mañana)

Avui, 1 de desembre de 2009, cel·lebrem el Dia Mundial de la lluita contra la Sida, malaltia infecciosa causada pel virus VIH, que ja ha causat la mort a 6,5 milions de persones i ha infectat més de 40, arreu del món. La Sida produeix una profunda alteració en la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d’altres infeccions greus, que acostumen a ser mortals. Actualment, encara no existeix cap remei eficaç per curar-la i, convertida en pandèmia, és una de les principals causes de mort arreu del món, especialment a l’Àfrica.

Per aquest motiu, hem de lluitar per una societat on la protecció esdevingui eina bàsica, i així fer entendre els joves que és l’únic camí a seguir per gaudir de relacions segures. Però tembé hem de treballar per a que la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals de les persones sigui indispensable en la resposta mundial a l’epidèmia, en especial en el respecte a la diversitat sexual, cultural i social.Des de la JSC de Cerdanyola, volem expressar el nostre suport a les persones que pateixen de prop aquesta greu malaltia, tant els familiars com els propis malalts, però també fer memòria de totes aquelles víctimes mortals que ha causat al llarg de la història.

També volem lloar i reconéixer especialment a totes aquelles persones d’arreu del món, que s’encarreguen de donar una millor qualitat de vida als malalts i treballen per trobar una cura, per a que algun dia aquesta malaltia deixi de ser una preocupació global.

Albert Roger Herreros

Secretari d’igualtat JSC Cerdanyola

"El Fallo positivo", canción de Mecano realizada contra el SIDA.

Manifest en contra de la violència de gènere

Avui, 25 de novembre de 2009, és un dia assenyalat al nostre calendari, desgraciadament. És un dia on commemorem totes les víctimes de la violència de gènere, a les que ja no hi són, però tambè a les que han patit o pateixen actualment aquesta vexació.

La violència de gènere defineix tots els actes mitjançant els quals es discrimina, ignora, someteix i subordina a una persona de diferent sexe, pel simple fet de ser-ho. No podem pensar només en aquelles víctimes que pateixen agressions físiques, sinó també en aquelles que pateixen tot tipus de maltractaments psicològics o verbals, ja que de vegades no se’ls hi reconeix completament, per l’ombra que produeix la mitja de 70 persones que moren a l’any a Espanya, a mans de les seves parelles o exparelles.

Com a joves i socialistes, tenim la convicció de que el principal camí és la prevenció i la reeducació social en un model de societat basat en el principi d’igualtat. Hem de començar actuant des de baix, amb una educació no sexista que faci més iguals els homes i les dones. Però tembé hem de treballar per una justícia modèlica, on aquelles persones agressores siguin jutjades ràpida i contundentment, per així aconseguir també reduïr els casos futurs.

Per tant, des de la JSC de Cerdanyola, volem aprofitar per fer una crida a la condemna, per part de tota la ciutadania, de qualsevol violència de gènere.

Albert Roger HerrerosSecretari d’Igualtat JSC Cerdanyola

Dia de la tolerància

Avui 16 de novembre celebre, el dia per la tolerància. Aquesta jornada ha de tenir un caràcter commemoratiu i no podem oblidar que el respecte ha de ser present en qualsevol àmbit. Independentment de la nostra manera de ser o pensar, la nostra orientació sexual o creença religiosa, no podem recriminar com són els altres, de la mateixa manera que les nostres idees tambè han de ser respectades. La tolerància pertant, ha de ser una característica determinant en la nostra societat. Hem de treballar per un país més modern i progressista, on ser capaços de veure les diferents situacions quotidianes que existeixen a les nostres vides d’una forma més oberta, i apreciar-les com qualsevol altra. Els exemples són notables, només cal fer una ullada al nostre voltant i, amb una mica de sort, ens trobarem amb maneres de fer que no acostumen ser les més habituals, però que són tal lícites com les que considerem més comuns. Es per això que, avui dia 16 de novembre del 2009, les JSC de Cerdanyola del Vallès, fem una aposta clara i valenta per a que la tolerància regeixi la nostra vida i poguem fer entendre a la resta que s’ha de ser tolerant. Això serà equivalent al respecte que tenim per la resta i amb conseqüència, el detonant principal per poder viure en un món més just i igualitari.

Albert Roger Herreros. Secretari d’Igualtat JSC Cerdanyola

Comunicat dia Erradicació de la Pobresa al món

Avui, 17 d’octubre de 2009, és el Dia Internacional per l’Erradicació de la Pobresa al món. Aquest dia és molt important pel que significa, ja que estem en una situació de crisi global, on els rics segueixen sent rics a costa dels pobres, que encara són més pobres. Per aquest motiu, avui no només hem de pensar que la pobresa està al Tercer Món, o que només la tenen els immigrants que viuen al nostre país. La pobresa tambè la patim nosaltres, les moltes famílies espanyoles que no tenen ingressos, o bé perquè no els hi queda subsidi d’atur o bé perquè no poden fer front a factures, hipoteques i altres despeses.

És vital que en un dia com avui demanem més Igualtat que mai. Igualtat en tots els àmbits econòmics, perquè els que són més pobres al nostre país puguin remuntar i tornar a viure com abans, i que els plats trencats no els paguin ells, sinó la patronal i els bancs, per escanyar-los i haver propiciat un creixement desorbitat els últims anys. És per això que creiem que no hi ha dubte que qui hauria de pagar aquest desastre no ha de ser la gent amb menys recursos, sinó la gent més poderosa, pujant-li’s els impostos a ells i no a la resta.

Per tant avui, 17 d’octubre de 2009, Dia Internacional per l’Erradicació de la Pobresa al món, reclamem més Igualtat a l’hora de fer pagar impostos i més solidaritat, no només per la gent del Tercer Món sinó també, solidaritat per totes aquelles famílies espanyoles que avui es troben en situació de misèria extrema, per culpa dels darrers aconteixements.

Albert Roger Herreros, secretari d’Igualtat JSC Cerdanyola del Vallès

Fiestas de Génave

http://www.youtube.com/watch?v=IEAgwX86gak
http://www.youtube.com/watch?v=QSJIelCcHuw