Becas: ¿Privilegio o derecho?

Què representa per mi l'esquerra del s.XXI

M'he parat a pensar aquestes darreres setmanes que significa per mi l'esquerra del s.XXI, i la veritat he trobat respostes i raonaments que no són pas pròpies d'un boig. 

De vegades per trobar el camí cap on volem avançar, cal trobar el punt de partida i recordar on volíem anar a parar. Si pel camí ens dediquem a divagar i donar tombs a dreta, esquerra, voto això, voto allò, difícilment arribarem enlloc, i molt poca gent ens seguirà, perquè ens prendran com a bipolars o com a bojos. I que jo sàpiga, ningú es refia gaire dels bojos. 

El destí és allà on volíem arribar fa anys, i no només des de la transició, sinó des de els orígens dels moviments obrers del s.XIX. Ells buscaven la igualtat d'oportunitats entre les persones, protegint als més febles dels poderosos burgesos de les tèxtils, ara podríem fer servir el pack empresaris+banca, i garantir que encara que nasquessis en un bressol pobre i humil, si tu volies i treballaves, poguessis tenir els teus fills en un bressol millor. 

La situació ha canviat, ara els amos de les tèxtils ja no hi són, però si hi són els empresaris i els banquers del món globalitzat i descontrolat. Hem d'admetre que també tenim la típica corrupció a les administracions públiques, ja existent al s.XIX, que alimenten molts polítics, els quals s'encarreguen d'endollar gent de la seva confiança o amics per viure dels ciutadans. Aquestes admistracions que costa més mantenir la seva estructura interna,que dur a terme accions que repercuteixin a la vida quotidiana dels ciutadans. Administracions com les Diputacions i els Consells comarcals. 

Aleshores, quina és la missió de l'esquerra del s.XXI? Doncs aquesta missió no és una altra que la de plantar cara a aquest món globalitzat de salvatge mercat, i acostar l'administració al ciutadà destruint les que siguin obsoletes. Però quina solució apliquem al món globalitzat i a la ferocitat dels empresaris que mai veuen satisfetes les seves ànsies de més? La solució és fàcil de dir, però difícil de fer, és diu Estats Units d'Europa. Que fàcil és vendre que Espanya ens roba. La demagògia fàcil dels nacionalismes, ja se sap, el "todo para mi, y el que no tenga, que se joda por ser pobre", perquè en el fons aquestes paraules duen a això. Per aquesta regla de 3, l'Europa dels 80-90, que tant va aportar a països com Espanya, sense no demanar més a canvi que aprofitar els recursos per posar Espanya a l'alçada de la resta, aquesta acció mai s'hauria d'haver produït. Per tant, la promesa d'un camí fàcil en mig d'una muntanya i una tempesta de neu, és poc creïble. Només els camins complicats, per difícils que siguin d'entendre al principi, aquests són els que tenen solucions per sortir del clot. I no nego pas que el model de finançament sigui molt millorable, començant per treure privilegis a aquelles CCAA que tenen concerts, o donar-li aquests concerts a totes. Els que són d'esquerres de debò, només tenen aquestes opcions. 

Però tornem a Europa, aquesta Europa que avui presta als bancs a l'1% i que desprès, aquests bancs presten als Estats al 5-7%. L'Europa que permet que dins d'una zona sense duanes, puguin haver-hi règims fiscals diferents, països sense salaris mínims, lleis laborals diferents, etc. Aquesta Europa que serveix perquè senyors com Amancio Ortega, puguin produir a Romania per 4 duros, i vendre a Espanya per una fortuna sense pagar cap mena d'aranzel. Tenim una Europa dissenyada per les empreses i els bancs, i no per les persones, i aquí eradica el mal de tots nosaltres. Una Europa sense control sobre els mercats i que deixa als seus ciutadans sols davant dels mercats. 

Quina Europa defensa l'esquerra del s.XXI? Doncs l'Europa de les persones i no de les empreses. Crear un sistema fiscal just i solidari, harmonitzant salaris mínims, lleis laborals, impostos a les empreses, impostos a les grans fortunes, etc. D'aquesta forma, produeixis on produeixis de la U.E., et costarà el mateix. I per aquells empresaris Europeus que vulguin  marxar a produir fora, i després vulguin vendre a territori europeu, se'ls hi pot posar un conjunt d’aranzels que provoquin que si produeixen fora, després els hi costi el mateix que si haguessin produït dins, o és que un empresari vol deixar anar un mercat de 500 milions de persones?? Per últim, els bancs han d'estar per generar creixement, i no poden especular si no paguen impostos altíssims primer. El BCE ha d'actuar com a banc central i comprar deute dels països que estiguin malament per garantir el seu bon funcionament, ja que sempre, les persones han d'anar per davant del deute.

Hem d'aconseguir aquests objectius per garantir arribar al nostre destí, la igualtat d'oportunitats entre les persones. Per això cal que ens deixem de banderes i ens posem a treballar per arribar on volem i hem volgut sempre. 

Salut, socialisme i república. 

Discurs al consell nacional de la JSC

Companyes i companys,

Voldria agraïr a l’executiva nacional el gran gest de permetre a tota la militància poder formar part d’aquest consell nacional post electoral per poder parlar clar. Penso que era necessari fer-ho, i que el partit s’hauria d’emmirallar en nosaltres que avui, aquí, estem duent a terme el major acte de democràcia que hi pot haver, que consisteix en deixar parlar a la militància i que es pugui desfogar al lloc més adequat perquè les altes esferes ens escoltin. Segur que l’Ernest Lluch, allà on sigui, està orgullós de veure’ns en el dia d’avui en aquesta sala, podent parlar lliurement per començar un canvi molt necessari i real al PSC. I com diuen que s’ha de predicar amb l’exemple, nosaltres avui ho estem fent.

Les eleccions són la major consulta que es pot fer a un poble, i aquesta consulta ens diu que des de 2003, hem perdut 508.121 vots, o vist d’una altra manera, que 508.121 persones ja no confien en el projecte socialista encarnat en els nostres líders. I està que aquestes eleccions han estat un enfonsament més pel nostre partit.

La resposta està en que la gent no ha percebut gaire canvi al nostre partit, i és cert. Al congrés nacional del PSC, la gran part de les altes esferes es van posar a jugar al lloc de les cadires, van posar-se a voltar i on van seure, allà es van quedar, permetent l’entrada a poquíssims nous i en responsabilitats no tan importants com les de les altes esferes. La gent és llesta, i saben que si les persones no canvien, el projecte tampoc ho fa. D’aquesta manera ens anem enfonsant cada vegada més, acumulant errors com quan fem un càlcul de matemàtiques i obviem els símbols, o arrodonim un número a la mínima expressió. A curt termini amb prou feines es nota, però a llarg termini tenim una acumulació d’error ens deixa molt lluny del resultat desitjat , i això li ha passat al PSC, l’acumulació d’errors, i negar-se a un RESET real, en duu cada vegada més lluny dels nostres objectius, que són governar amb un projecte socialista clar per la gent, i poder ser útils per ells.

El RESET que ha de fer el PSC està clar, no val comprar més voluntats, més vots captius als congressos, deure favors, això és el que ens està matant. Necessitem fer un congrés totalment obert a la militància, i segur que diran que això va en contra dels nostres estatuts, però també va en contra dels nostres estatuts i la nostra ètica, fer segons quines accions o polítiques totalment reprovables, i que companys del nostre partit, han fet pensant des de l’egoisme que caracteritza el nacionalisme que tant repudiem els socialistes.

Però no tota la culpa recau a les altes esferes, nosaltres, els militants de base, aquells que moltes vegades ens sentim només útils per repartir propaganda electoral, però prescindibles per poder triar el nostre primer secretari, som també còmplices del fracàs del partit. El que més m’indigna és veure com companys nostres, el diumenge per la nit quan fan el programa Salvados, es dediquen a retwitejar o comentar les veritats que revela el programa, moltes vegades incomodes pel nostre partit, perquè hem estat, i seguim sent partíceps del desgavell de país que tenim. Aquesta gent que es dedica a comentar, i a mostrar el seu desacord amb la societat  que el nostre partit també ha contribuït a crear, després a les assembles de partit no té el valor de dir el que pensa davant de tota la militància, i denunciar davant de tothom que la cúpula del partit ha de canviar, perquè canviï el projecte, poder començar de 0 i que ningú pugui dir que no confia en nosaltres, perquè entre la cúspide del partit encara hi ha gent responsable de les taxes d’atur, del clientelisme o de permetre la creació d’infraestructures obsoletes i ineficients.

És el federalisme la millor solució? És la millor alternativa a Espanya i a Europa? Doncs sí que la és, l’únic detall és tenir un candidat i uns assessors d’aquest candidat que sàpiguen explicar que és el federalisme i perquè el volem com alternativa al model d’estat i d’Europa que tenim avui.

Nosaltres som socialistes, els socialistes no entenem de fronteres, la nostra missió i projecte no és altre que el de crear igualtat d’oportunitats entre totes les persones de la terra per poder garantitzar-los un futur millor siguin de família rica o pobre.

Des de Catalunya, Espanya i Europa podem començar aquest camí. Volem una Espanya federal que sigui l’eina per arribar a la igualtat d’oportunitats que tan desitgem, una Espanya on neixis on neixis, tinguis les mateixes avantatges que un Basc o un Extremeny. Volem una Espanya federal per acabar amb els privilegis que tenen unes comunitats envers les altres, que el nostre partit ha tolerat, i que per acabar amb els privilegis, no hi ha res millor que donar aquests privilegis a tothom, per això totes les CCAA haurien de tenir concerts econòmics i entre elles organitzar les quotes de solidaritat per garantitzar que des del que viu en un poble de Burgos, com el que viu a Madrid capital, tinguin les mateixes facilitats per accedir als drets més bàsics i garantitzar aquesta igualtat que com a socialistes volem. No ens oblidem de l’aprimament de l’administració pública, com diputacions o consells comarcals, que podrien cedir les seves competències a la Generalitat o als ajuntaments.

Molts desitgem acabar amb el clientelisme i els “enchufes” d’amics a l’administració, posar topalls de càrrecs de confiança i topalls en el sou del càrrecs electes. No pot ser que del pressupost total de les diputacions i els consells comarcals, només un 10% dels pressupostos arribi a la gent en forma de serveis.  Les administracions han de servir als ciutadans, no han de ser entitats que donin treball als amics dels càrrecs electes. Amb tot el que ens podríem estalviar en assessors, càrrecs de confiança, duplicitat de competències entre administracions, supressió de privilegis etc, podríem evitar retallades a l’educació i la sanitat, i fins i tot millorar-la, apropar l’administració al ciutadà, fer-la més ágil, garantir el reconeixement de tots els pobles d’Espanya, però sobretot, crear igualtat d’oportunitats entre tots els espanyols i servir d’exemple per Europa i el món. Això és el federalisme, això és el que li hem d’explicar a la ciutadania! No només una història sobre blocs de pisos!

Companys, el futur és nostre. Tenim dues alternatives, o ser Jordi Évole per fotre canya, dur a terme el nostre projecte socialista i posar aquest partit ben ferm, o seguir pensant que el PSC és inalterable i acabar com el titànic.

Moltes gràcies per la vostra atenció

Salud, socialisme i república.

L’inútil camí i plantejament present cap al pacte fiscal

Aquests dies no em puc  abstreure dels assumptes que m’envolten, una de les coses que més em preocupa sens dubte són les retallades, però el que més em preocupa és la nova cortina de fum que s’ha inventat CIU per  desviar l’atenció, el pacte fiscal. El que més lamento és que els partits li segueixin la corda, i en particular el PSC.  Però posats a parlar, només li dedicaré un article a aquest fet perquè em sembla que s’han d’aclarir les idees i la direcció d’aquesta proposta.

Un pacte fiscal només per Catalunya no és una proposta decent que hagi de defensar un partit d’esquerres i socialista, que defensa la igualtat entre territoris, i encara menys hem de defensar una proposta que topa de ple amb el problema real de Catalunya i Espanya, la Constitució espanyola. Aquest és el veritable problema, i crec sincerament que els partits catalans, si és que aspiren realment a assolir un enteniment i respecte entre tots els pobles espanyols, un estat republicà, un reconeixement de les nacions que formen Espanya, guanyar en democràcia amb referèndums que decideixin sobre la organització de l’estat, l’aprovació de certes lleis que afectin als drets fonamentals de la societat i la persona, i un pacte fiscal solidari i federal per TOTS, han de començar per aquí, per voler-la canviar. Aquest camí és l’únic i possible per no trobar-nos amb més decepcions i esforços perduts inútilment.

És imprescindible que el PSC doni suport a la creació d’una confederació espanyola, no tan sols perquè s’acabaria acceptant Espanya a si mateixa i reduiria les aspiracions independentistes, sinó perquè si som socialistes hem de defensar la igualtat entre les persones. Un exemple del que representa avui en dia el PSOE és l’acceptació de certs privilegis per certes comunitats, enfront la no acceptació a l’hora d’atorgar els mateixos privilegis a les que les demanen. Li hauríem de preguntar a molts caps del PSOE, entre ells el sr.Guerra, perquè accepten un concert econòmic pel País Basc, i no per Catalunya. Amb això podem concloure que el PSOE es passa la igualtat entre territoris per on millor li va. El PSC davant d’aquestes actituds ha de reclamar activament un pacte fiscal federal real idèntic a totes les CCAA d’Espanya, sense privilegis feudals i separant-se clarament de les intencions de CIU que no van en lloc per aquest camí. No hem de tenir por a enfrontar-nos amb el PSOE ni amb el PSE si hem de defensar la igualtat entre pobles. A ningú se li escapa que si no tothom paga, hem de pagar més que si paguéssim tots. Aquest pacte fiscal hauria de ser d’autogestió per cadascuna de les CCAA, és a dir, que totes tinguessin la clau de les seves caixes, i que en reunions de caràcter fiscal, establissin entre elles els topalls de solidaritat i els mecanismes de control pertinents per evitar el “despilfarro” de diners i convertir la solidaritat en una estafa. D’aquesta manera es vigilaria en què s’inverteixen els diners, les administracions guanyarien credibilitat i la gent sabria on van els diners i quins resultats s’esperen.  Això obligaria a la creació, per inèrcia, d’una economia competitiva  i dinàmica que ni ofegaria a qui dóna, ni li faltaria a qui necessita.  

Les meves conclusions són aquestes, ser tots iguals, poder tenir tots les nostres claus i ser solidaris sense ser estafats. Perquè acceptar que la Constitució és inmodificable, significaria una derrota a les aspiracions federals del PSC i una victòria per l'independentisme. 

Albert Roger Herreros

Coherència andalusa(Castellano)

El pasado domingo asistimos la fiesta de la democracia en Andalucía. Contra todo pronóstico, se vivió una situación sin precedentes donde la izquierda frenó la marea nacionalista conservadora que invade Cataluña y España. Podríamos hablar de la abstención, pero los catalanes no somos quien para hacerlo cuando nuestra participación en las elecciones catalanas tampoco suele superar el 60% y las veces que ha sucedido, apenas la ha sobrepasado, lo que merece autocrítica y reflexión personal.


La realidad social andaluza es muy simple y fácil de analizar si se conoce. Andalucía tiene 8 provincias, las 4 septentrionales, Jaén, Sevilla, Córdoba y Huelva, claramente agrícolas y mineras, y el sur, en parte agrícola pero más dedicado al sector servicios por el turismo de costa, Cádiz, Almería, Granada y Málaga.Tradicionalmente estas últimas son donde la izquierda tiene las cosas más difíciles para ganar porque siempre suele empatar con el PP o lo sobrepasa por la mínima. Las provincias del norte viven una realidad aparte. La población rural, claramente de izquierdas, vota en masa a la izquierda, aunque las capitales, donde viven los terratenientes y una clase acomodada más potente, apoya a la derecha. Las zonas rurales tumban siempre el voto de las capitales de una manera importante, dado una clara ventaja a la izquierda y, esta vez, tampoco han fallado.


Los andaluces son gente coherente, han votado en masa a la izquierda, aunque el desgaste del PSOE se ha dejado notar con la abstención, pero en este caso, no beneficiando claramente a la derecha como suele ocurrir, sino siéndolo con IU, ya que el PP ha perdido en número de votos también respecto a las anteriores autonómicas, y más concretamente 400.000 respecto a las generales. El votante desencantado del PSOE, que no se quedó en casa y fue a votar, ha votado a IU con toda coherencia a diferencia de lo que pasa en otros lugares de nuestra geografía.


Queda constancia pues, que la coherencia de voto de los andaluces desmonta la incoherencia de muchos catalanes que optaron por la derecha a la expectativa de falsas promesas que benefician, como siempre, a unos pocos privilegiados. Los andaluces no se han dejado engañar y han optado salir de la crisis con equidad y justicia social, conceptos inexistentes en el resto de España y Cataluña, donde se acentúa por los recortes salvajes del pacto CiU-PP que cada día, con la excusa de la crisis, no hacen más que aplicarlos para destruir los derechos inherentes de las personas.


Felicitamos pues a los andaluces por su sentido de la responsabilidad frenando la derecha, y le deseamos muchos aciertos al posible gobierno de izquierdas que será un faro de luz en medio de la oscuridad que asola Catalunya y España.



Albert Roger Herreros, Secretario de Política Municipal JSC Cerdanyola

Coherència andalusa

El passat diumenge vam assistir la festa de la democràcia a Andalusia. Contra tot pronòstic, es va viure una situació sense precedents on l'esquerra va frenar la marea nacionalista conservadora que envaeix Catalunya i Espanya. Podríem parlar de l'abstenció, però els catalans no som qui per fer-ho quan la nostra participació a les eleccions catalanes tampoc sol superar el 60% i les vegades que ha succeït, amb prou feines l'ha sobrepassat; això mereix autocrítica i reflexió personal.

La realitat social andalusa és molt simple i fàcil d'analitzar si es coneix. Andalusia té 8 províncies, les 4 septentrionals, Jaén, Sevilla, Còrdova i Huelva, clarament agrícoles i mineres, i el sud, en part agrícola però més dedicat al sector serveis pel turisme de costa, Cadis, Almeria, Granada i Màlaga. Tradicionalment aquestes últimes són on l'esquerra té les coses més difícils per guanyar perquè sempre sol empatar amb el PP o el sobrepassa per la mínima. Les províncies del nord viuen una realitat apart. La població rural, clarament d'esquerres, vota en massa a l'esquerra, tot i que les capitals, on viuen els terratinents i una classe benestant més potent, dóna suport a la dreta. Les zones rurals tomben sempre el vot de les capitals d'una manera important, donat un clar avantatge a l'esquerra i, aquest cop, tampoc han fallat.

Els andalusos són gent coherent, han votat en massa a l'esquerra, tot i que el desgast del PSOE s'ha deixat notar amb l’abstenció, però en aquest cas, no beneficiant clarament a la dreta com sol passar, sinó fent-ho amb IU, ja que el PP ha perdut en nombre de vots també respecte les anteriors autonòmiques, i més concretament 400.000 respecte les generals. El votant desencantat del PSOE, que no es va quedar a casa i va anar a votar, ha votat a IU amb tota coherència a diferència del que passa a altres indrets de la nostra geografia.

Queda constant doncs, que la coherència de vot dels andalusos desmunta la incoherència de molts catalans que van optar per la dreta a l'expectativa de falses promeses que beneficien, com sempre, a uns pocs privilegiats. Els andalusos no s'han deixat ensarronar i han optat sortir de la crisi amb equitat i justícia social, conceptes inexistents a la resta d'Espanya i a Catalunya, on s'accentua per les retallades salvatges del pacte CIU-PP que cada dia, amb l’excusa de la crisi, no fan més que aplicar-les per destruir els drets inherents de les persones.

Felicitem doncs als andalusos pel seu sentit de la responsabilitat frenant la dreta, i li desitgem molts encerts al possible govern d'esquerres que serà un far de llum enmig de la foscor que assola Catalunya i Espanya.

Albert Roger Herreros, Secretari de Política Municipal JSC Cerdanyola

Eufemismevergència

Portem ja mis d’un any de govern de CiU i encara recordem el seu eslògan “Comença el canvi”, i el fet és que sí que han canviat coses. A priori, CiU se’ns presentava com un partit independentista, on el seu candidat mostrava sense embuts els seus objectius nacionals fora d’Espanya, votant a favor en els famosos referèndums per la independència. Respectem les inclinacions nacionals legitimes de CiU, com no podia ser d’una altra manera, sobre el model d’Estat que desitgen, però els hi demanem un mínim de coherència.

Ens volien vendre la imatge de ser els únics salvadors de Catalunya, els que portarien endavant un “Pacte fiscal” (eufemisme del Concert econòmic). Culpaven a Espanya i el seu Govern de tots els mals de Catalunya. Ara que ja no hi són el socialistes, en canvi, Espanya ja no és un problema perquè necessiten de l’inestimable ajut del PP, partit que últimament està mostrant la seva cara més centralista, recuperant competències de les CCAA com a mètodes per a sortir de la crisi, entre d’altres.

Així CiU, els “defensors de Catalunya i de la seva identitat”, es dedica a pactar tot el pactable amb el PP, utilitzant un altre eufemisme, la famosa “Geometria variable”, per no acceptar el que és una realitat coneguda per tothom, el pacte estable de govern amb el PP, renunciant així a la seva imatge més nacionalista. Per si fos poca cosa, encara ens queda el millor de l’espectacle. El senyor Boi Ruiz, Conseller de Salut, va dir a finals de 2011 que el pes de les retallades no recauria en la sanitat pública ni en els seus usuaris, inventant-se un altre eufemisme per amagar el “Copagament” que ens volen aplicar a partir de l’abril, el conegut tiquet moderador.

Aquest tiquet és una eina que vol aplicar la Generalitat basant-se en la hipòtesi de poca professionalitat dels metges a l’hora de receptar, ja que es pressuposa que regalen les receptes a qualsevol persona que vagi al metge sense conèixer quins són els símptomes reals d’una malaltia. De la mateixa manera, les persones amb malalties cròniques que ja tenen una recepta electrònica, que se’ls hi regula automàticament, a partir d’ara, com també abusen del sistema, els hi augmentaran fins a 67 euros de més el que es gasten en medicaments.

Amb tot aquest context li demanem 3 coses al Govern de Catalunya i al senyor Mas; quan parlin de Pacte fiscal, diguin Concert econòmic, quan parlin de Geometria variable, diguin Pacte de govern amb el PP i quan parlin de Tiquet moderador, diguin copagament en la sanitat pública catalana. Des de la Joventut Socialista de Cerdanyola reclamem que es diguin les coses pel seu nom, que quedin ben clares perquè la gent les entengui sense problemes. No volem més eufemisme convergent.

Albert Roger Secretari de Política Municipal JSC Cerdanyola